Que si el nuevo estatuto, que si la ley de educación, cualquier cosa vale, la cuestión es presentar recursos de inconstitucionalidad ante cualquier nueva ley que se apruebe en el parlamento catalán, es sabido que tirar contra todo lo que representa Cataluña da votos en otras comunidades y esa es la tarea que se aplica el Sr. Rajoy y su coorte celestial.
Luego vienen las declaraciones del infrascrito cuando se acerca por Cataluña, declaraciones de intenciones que no se ven reflenadas por los actos. Posteriormente vendrán los lamentos cuando en Cataluña el PP no alcance en las elecciones un resultado positivo.
Escuchar emisoras o ciertos canales televisivos de ámbito nacional, confirma esta forma de hacer politica ya que retratan una Cataluña irreal, en la que el castellano esta perseguido, vamos que no se puede sobrevivir sin conocer el catalan, algo tan falso como las intenciones del autor de la frase "son como hilillos de plastilina" ante el desastre del Prestige.
Teatres i teatrets
-
L’entrevista a l’actor, director i dramaturg Joan Maria Vidal, que podeu
llegir a la pàgina 4 d’aquest trentè número del Torredembarra Actualitat,
la va...
Hace 1 año
2 comentarios:
Catalunya sempre ha estat envejada i els Catalans som poc valents devant d'aquest atacs tan falsos.
En cap altra Autonomía ho permeterien, perquè quan arrivarien aquest,i parlessin malament d'ells, son capaços de calentar-los.
La tesi que Espanya no estima ni ha estimat mai a Catalunya no és nova. Tampoc és meva. Però dia a dia en vivim per una cosa o una altra les evidències. Espanya, i quan dic Espanya no em refereixo només als seus ciutadans sinó molt especialment a qui defineix la societat espanyola, no estima Catalunya i sovint li profereix una aversió que a vegades es mostra malaltissa, insana i angoixant.
Ja no és tan sols una classe política que a vegades professant-ho a vegades negant-ho sarcàsticament fa proselitisme del recel cap a Catalunya. Els àrbitres i les autoritats esportives neguen qualsevol reivindicació de l'esport català, atacant amb enveja l'èxit d'un club que duu gravada la marca Catalunya. Jutges actuen amb tot el pes de la llei, sovint aquesta amb símptomes d'anorèxia inversa, contra Catalunya en nom de l'estat de dret, recordant qui mana aquí. Comunicadors i intel•lectuals s'exalten antiacadèmicament en defensa de postulats inexistents en defensa de la imposició de la seva llengua ("la comuna"), no per preservar-la sinó per anular la nostra, allà i aquí.
La jerarquia espanyola es nega a reconèixer el caràcter diferenciat de l'església catalana i l'espolia i la calúmnia en nom d'una bandera i no d'una fe. Lobbies d'empresaris criden al boicot dels productes fets aquí, seguint l'alè d'aquells que un dia en volien prohibir el comerç amb les Índies. I seguiríem. Pateixen per com ens poden fer veure que és inútil, que no ens hi esforcem, que no som ningú: som espanyols.
Mentrestant alguns catalans mantenen la tossudesa infinita que els entesta a seguir cercant una convivència dolorosa i insostenible amb Espanya. Aquesta és una via estèril, el fons del pou. El Tribunal Constitucional ens signarà properament els papers del divorci. Llavors podem escollir: o acceptem la seva gesta i ens separem, o forcem Espanya a la nostra convivència perquè ho volem. Espanya no ens estima i per això hem d'assumir el camí de l'Estat propi. La tercera via és la nostra extinció com a Nació i com a poble, silenciosa i lenta, però efectiva.
Publicar un comentario